A partir de la dècada del 1980, coincidint amb el lent declivi del materialisme històric com a paradigma historiogràfic i amb la crisi sistèmica soviètica, es va anar imposant una dimensió cultural en els estudis sobre la Primera Guerra Mundial que van renovar de manera profunda aquesta línia d’estudis. Els antecedents d’aquest corrent aplicat a l’estudi de la Gran Guerra es remunten a 1975 amb l’estudi de Paul Fussel sobre l’impacte de la guerra en l’evolució literària, i amb treballs subsegüents com els de John

Keegan, propers en l’anàlisi a l’antropologia. No obstant, un dels moments decisius en el desplegament d’aquesta tendència va venir de la mà de Stéphane Audoin-Rouzeau i Annette Becker quan en un col·loqui del 1995 a París van introduir el concepte de culture de guerre, entès com el conjunt de representacions, actituds, pràctiques i produccions culturals que van impel·lir la mobilització social davant del conflicte. En aquest sentit, l’interès es va orientar cap als discursos dels intel·lectuals, les representacions simbòliques de l’enemic a la premsa, la implicació dels artistes i els intel·lectuals en la propaganda, la divisió ideològica entre aliadòfils i germanòfils en els països neutrals, etc.

D’altra banda, el paradigma culturalista ha mostrat interès en objectes que havien restat al marge dels estudis com a font històrica, com ara els monuments de guerra, els homenatges als caiguts o els dibuixos dels soldats a les trinxeres.

​

​