Les primeres obres al voltant de la Primera Guerra Mundial van ser coetànies al conflicte i enormement subjectives, ja que no analitzaren amb el suficient rigor el fons del conflicte ni el van a estudiar com al fenomen de gran complexitat que va ser. Aquestes obres primerenques, que dominaren tot el període d’entreguerres, sovint van ser obres de difusió o llibres de testimonis i memòries de generals, governants o simples combatents que narraven l’horror que van patir a les trinxeres.

 

Els historiadors que van escriure sobre la qüestió es van centrar en l’apartat hermenèutic, en primer terme, en culpar a l’Imperi Alemany de l’esclat del conflicte; en segon lloc, en l’apartat metodològic, sovint van seguir les línies obsoletes del positivisme en cercar i plasmar dilatades compilacions de documents històrics (tractats, telegrames, lleis,...) com a dipositaris d’una veritat absoluta, sense introduir gaires complexitats teòriques i interpretatives. En aquest període, van prevaler els treballs lligats a la Història política, militar i diplomàtica; aquestes obres menystenien els factors d’ordre social i ideològic i no conferien pas un gran protagonisme als soldats que havien estat el gran subjecte de mobilització durant el conflicte.

​

Contràriament, en aquelles obres l’atenció es va posar sobre tot en els dots d’estrategues de grans generals com Pétain, Foch o Brusilov, o bé en el paper dels líders polítics. La Primera Guerra Mundial era tractada historiogràficament, doncs, com si hagués estat un conflicte desenvolupat gairebé només en els despatxos de la diplomàcia i en els òrgans de decisió.

​